Castell de Milany........................24-10-2010

CASTELL DE MILANY

El vist i el no vist

Després d’uns dos mesos sense fer res,hem decidit començar la temporada Grounf amb una sortida "tranqui-la al Castell de Milany

Un cop reunits al bar Esport de Sant Quirze de Besora i havent esmorzat sense presses, ens hem dirigit cap a Vallfogona del Ripollès on hem deixat els cotxes per fer la ascensió al Castell de Milany

Un cop aparcats els cotxes, hem baixat cap a la riera de Vallfogona per on hem passat per damunt del seu antic pont medieval (que va ser construït el segle XIV). Tot seguit hem remuntat una mica el camí seguint el GR-3 fins topar-nos amb la pista forestal que ve de Vallfogona. Un cop a la pista, uns 20 metres més avall hem agafat una altra que s’enfila muntanya amunt. Un cop arribats a l’alçada d’una antena de telefonia mòbil, hem agafat un corriol un xic amagat, que tot faldejant i passant pel collet de Can Bersola va a morir a la casa abandonada de pagès anomenada la Barraca. Des d’allà hem pres una pista en direcció contraria que ens ha dut al coll del Jonquer. Des d’aquest coll, hem baixat topant-nos un altre cop amb la pista que anteriorment havíem creuat y que venia de Vallfogona. A partir d’allà, hem pres la mencionada pista cap amunt i al cap de pocs metres hem trobat les senyals del GR-3 que s’enfilen per un camí a l’esquerra i les quals hem seguit tot remuntant el torrent de Can Villaura fins arribar a la carena. Des d’allà hem vist el castell a tocar nostre i fent una petita grimpada hem assolit el seu punt culminat. Un cop a dalt hem hagut de fer un gran esforç mental per intentar imaginar el paisatge, ja que no es veia tres en un burro degut a la boira. Finalment, una mica decebuts per no haver pogut contemplar la real bellesa del paratge que ens envoltava, hem tornat a baixar seguint les senyals del GR-3 que ens han portat de nou fins al poble de Vallfogona del Ripollès.

LLEGENDA DEL CASTELL DE MILANY

La llegenda, tracta d’un home que quan ja s’estava a punt d morir, va demanar als déus que li concedíssin la vida eterna, els déus el van escoltar, i li van donar la soca d’un roure, que hauria de cuidar i evitar que no es morís perquè visqués. Així va fer, aquell home va anar cuidant la soca del roure i mentrestant ell vivia i vivia, fins que van passar mil anys, i l’home, ja cansat i fatigat de viure, a causa de guerres política..., es va voler morir, llavors, va ser quan l’home, va cremar la soca d’aquell roure i mentre la fusta es consumia, la vida de l’home es va anar apagant fins que morí.